Ambaixador per un dia

La meva inactivitat blocaire dels últims dies ha vingut condicionada pel frenètic desenllaç futbolístic que ha tingut la present temporada. Tot i guanyar per segon any consecutiu la conferència, després de disputar tres partits en tres dies, ahir vam perdre contra la famosa Universitat de Duke per 3-2 a la primera ronda dels play-offs nacionals, posant així punt i final a la campanya 2009.

________________________________________________

Fa cosa d'un mes la universitat va proposar als estudiants internacionals participar a la "International Expo" que, com cada any, s'organitza al voltant d'aquestes dates en motiu de la celebració de la "International Education Week". Per un motiu o altre mai havia pogut prendre'n part en els tres anys anteriors i conscient de la meva disponibilitat en la present edició em vaig presentar voluntari per formar-ne part. Els membres de l'organització, un cop fetes les pertinents explicacions, no van posar cap tipus de pega perquè juntament amb Aràbia Saudita, Brasil, Corea del Sud, França, Ghana, Holanda, Índia, Nigèria i la Xina, representés Catalunya a l'exposició.

Durant tot el matí els representants dels deu països ens vam situar al punt més cèntric del campus i vam estar informant a la resta d'estudiants interessats les costums, tradicions i altres fets interessants de les nostres terres d'origen. No em puc pas queixar de la concurrència que tingué el meu estand, en una mica més de dues hores vaig informar un bon grapat d'estudiants de la situació que es viu a Catalunya, sense dramatismes innecessaris però amb contundència.

El mateix dia de l'exposició, el passat dimarts 17, també es va celebrar la conferència "Economics from a Global Perspective" amb la doctora Ullrich, professora d'Economia, conduint l'acte. La xerrada analitzava la situació econòmica mundial actual i la posava en perspectiva gràcies a la col·laboració de sis alumnes que a mode de ponents van compartir la seva opinió sobre com creuen que la crisi actual ha afectat el seu país. De nou, i aquest cop juntament amb representants de Aràbia Saudita, Brasil, Ghana, Xina i Zimbabwe, vaig tornar a representar humilment a Catalunya davant d'una assistència considerable.

Quan va arribar el meu torn, vaig explicar la precària situació econòmica que es viu a Catalunya, condicionada, en part, per les condicions injustes que s'estableixen des de Madrid i la falta de lideratge i solucions des de tots els estaments polítics estatals i nacionals. Alhora, vaig comentar el fort impacte de la crisi a tot el país degut a un teixit productiu basat en dos sectors que s'han vist greument afectats per la recessió mundial i que no han sabut reaccionar eficientment com són la construcció i el turisme. Al final de l'acte, no va faltar la pregunta de perquè representava a Catalunya i no Espanya; com podreu entendre, aquest fet també va merèixer la seva conseqüent explicació que tothom va semblar comprendre.

No puc negar que els dies previs als actes que he explicat em trobava força neguitós per poder representar a Catalunya com un país normal. Al cap i a la fi, però, sempre he pensat que ha de ser així, si volem que la comunitat internacional ens tingui en consideració ens hem de presentar a nosaltres mateixos sense complexos ni submissions; mostrant-nos tal com som amb modèstia, però sense vergonya i amb la determinació de saber que el nostre anhel és simplement la llibertat i la justícia per al nostre petit poble.

Neu Comunista

Dins de l'activitat diària de mantenir-se informat sempre hi ha noticies que per diferents motius em criden l'atenció de forma especial. No són les més rellevants o les que tenen un impacte global més notori, sinó petites informacions de fets puntuals o anècdotes, normalment en mitjans estrangers, que m'empenyen a reflexionar una mica més profundament sobre la qüestió exposada.

En aquesta línia, dies enrere llegia a la xarxa que la primera nevada de la temporada ja havia cobert Pequín de blanc. L'esdeveniment meteorològic en si va ser força rellevant perquè es tractà de la nevada més prematura de la última dècada, tot just un setmana després d'haver encetat la rerevera. No obstant, el fet que les precipitacions fossin induïdes artificialment per la Oficina de Modificació del Temps de Pequín (Beijing Weather Modification Office) fou el que vertaderament em va sorprendre.

Aquest organisme, dependent del Beijing Meteorological Bureau, disposa de 37.000 efectius i entre les seves tasques habituals trobem la injecció de iodur de plata i nitrogen líquid als núvols mitjançant coets disparats des de terra o avions que els sobrevolen. Així, el compost químic modifica la composició dels núvols en funció del temps desitjat per les autoritats xineses, i tot i que alguns científics romanen escèptics sobre l'efectivitat d'aquestes pràctiques, el gegant asiàtic ja fa forces anys que les du a terme amb resultats satisfactoris.

Durant la vigília d'Any Nou del 1997 ja van aconseguir que nevés abundosament creant un ambient nadalenc ideal. Més endavant, en motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a la capital xinesa, van intentar mantenir Pequín lliure de pluges durant diverses setmanes mentre transcorria la competició. Aquest any, però, sembla que els esforços per controlar la meteorologia s'estan materialitzant: en primer lloc, s'aconseguí un cel totalment serè en motiu de la festa nacional de la Xina el passat 1 d'Octubre quan tots els meteoròlegs anunciaven precipitacions; i en segon lloc, com ja he comentat, l'inesperada arribada de neu als primers dies de Novembre.

Mentre hi ha qui critica el gastament del govern xinés en l'aplicació de tècniques experimentals i la prepotència per voler controlar la natura, l'administració ja ha indicat que pretén ajudar cultius afectats per la sequera i apaivagar els incendis forestals que puguin ocórrer. A hores d'ara és impossible determinar els efectes a llarg termini d'una modificació continua del temps de la zona; potser arribarà el dia que haurem de redefinir els patrons meteorològics i podrem canviar la fesomia de la Terra a la nostra voluntat; d'altra banda, també pot passar que el temps se'ns giri en contra, mai millor dit, i que ho haguem de lamentar per sempre més.

Matí de Tardor

Plou, però no et mulles. En Xaloc, trempat com un all, es lleva d'hora i ja fa de les seves. Les alzines i els roures tenyeixen el matí de bruns i verds foscos mentre protegeixen l'estret viarany que du a l'aula. Les fulles es deixen caure cansades i alguna, encara enjogassada, fins i tot t'acaricia la cara abans de reprendre el camí. A terra, el collage natural s'estén més enllà d'on vols anar i la protegida d'Herse exalta les olors matinals de la gespa. Dominant l'escena, tot just fet el primer badall, el Sol s'ho mira amb posat tranquil; tot plegat és tan bonic que li fa mandra començar a treballar. Al final del caminoi hi ha la facultat de música; passa un cotxe fent anar l'eixugaparabrises: quanta fulla! Com cada matí voreges l'edifici però avui els elements s'han posat d'acord per fer-te la guitza. Un dels aprenents més matiners toca el Preludi de Bach i la música es projecta, i t'impregna, t'eleva, t'arrossega: fulles, vent, arbres. El carrer és desert però hi sou tots. De cop, tot agafa una altra dimensió; l'espetec espontani dels aglans, les branques es sacsegen seguint el violoncel·lista, el vent s'enfurisma per segons i reviu les fulles caigudes com volent-les tornar als arbres; i el millor es deixar-se anar i volar. I voles. Però la música acaba i tornes a on eres, i exhales. Et retrobes. Et poses la mà al pit, descobreixes que algú t'ha rascat l'ànima i no ho entens. Mig empegueït reprens el camí i finalment arribes a classe, cinc minuts tard.

Llegenda Viva

Com tothom sap, la meravellosa temporada amb què ens va delectar el Barça el curs passat va provocar una alegria desmesurada que es va contagiar entre l'afició culé, en part, condicionada per la crítica situació d'altres aspectes socials i econòmics més importants que el futbol. Aquest èxtasi sobre dimensionat va fer que moltes veus assenyalessin de manera inqüestionable a Guardiola com el guru blaugrana pels anys vinents, d'altres, més aventureres, ja definien en Pep com el "Ferguson del Barça".

Sir Alex Ferguson és un referent al futbol europeu per la seva dedicació i lleialtat al Manchester United, els seus 23 anys al capdavant de l'equip i els títols aconseguits l'avalen àmpliament. Avui, però, no toca parlar ni de Guardiola ni de Ferguson, sinó d'un altre entrenador que porta tota una vida dedicada a l'esport: Joe Paterno.

Segurament no heu sentit a parlar mai de Joe Paterno, doncs el futbol americà universitari no és precisament un esport que aixequi passions a Catalunya. "JoePa", com l'anomenen afectuosament els mitjans i els afeccionats, farà 83 anys el proper més de desembre i enguany es troba en la seva 60ena temporada com a membre de l'staff tècnic dels Penn State Nittany Lions, les últimes 44 com a entrenador principal. Des del 1966, quan va assumir el màxim càrrec esportiu de la universitat de Pennsylvania State, Paterno només s'ha perdut 3 partits i és l'entrenador amb més victòries de la primera divisió del futbol americà universitari. A més a més, l'entrenador octogenari forma part del Hall of Fame des del 2006; tota una llegenda viva.

No voldria que amb aquest humil homenatge s'entengués que vull que Guardiola es converteixi en el "Paterno del Barça", tremenda gosadia. La meva intenció és solsament donar a conèixer la història d'un entrenador que ha dedicat la seva vida a una institució esportiva com Penn State, on ha romàs fidelment durant sis dècades, tot i rebre diverses ofertes d'equips professionals de la NFL. Uns valors que malauradament escassegen avui en dia, especialment al món de l'esport.

L'anècdota: L'estadi dels Penn State Nittany Lions, el Beaver Stadium, fou inaugurat el 1893 amb capacitat per 500 persones. Avui dia, després d'incomptables processos d'ampliació, l'estadi dóna cabuda a més de 106.000 persones, convertint-lo en el tercer estadi més gran del món després del Rungrado May Day Stadium a Corea del Nord, i el Salt Lake Stadium a la Índia. El Camp Nou es troba en desena posició.

La Guerra ha començat

Abans d'encetar un nou escrit m'agradaria col·laborar amb la difusió d'un text molt interessant aparegut recentment a diferents indrets de la bloquesfera catalana. El vaig descobrir al blog Té la mà Maria, però altres companys a la xarxa, com el MalgraTot, ja se n'han fet ressò. Val la pena dedicar-li una estoneta perquè el material que s'hi exposa és força suculent.

___________________________________________________

Per primer cop en forces anys Exxon Mobil no és la corporació més valuosa del món al llistat que realitza el Financial Times cada quart d'any. El seu lloc l'ocupa el nou gegant mundial de la indústria energètica: 中国石油天然气股份有限公司. L'equivalent llatí a aquest cúmul de signes orientals és PetroChina Company Limited, com deia, l'empresa amb el valor de mercat més gran del món.

Aquesta empresa es creà el 1999 com a part de la reestructuració interna de la Corporació de Petroli Nacional Xinesa (CNPC), corporació controlada pel govern de la República Popular de la Xina que, juntament amb Sinopec, l'altra gran empresa dels sector, componen el duopoli de la comercialització i venda dels productes derivats del petroli al mercat xinés. Un mercat gens menyspreable si valorem els més de mil milions potencials consumidors que hi habiten.

Durant la última dècada, la irrupció del monstre asiàtic ha disparat la demanda nacional de cru i derivats; així, en pocs anys i en gran part gràcies a la política intervencionista i proteccionista del govern xinés, PetroChina s'ha establert com una de les companyies més importants del món. Tot un exemple de capitalisme d'estat en una economia cada vegada més global.

Les necessitats energètiques de les creixents activitats industrials del país han col·laborat a que el govern xinés invertís en la recerca de nous pous i en l'establiment de nous acords comercials amb potències explotadores d'arreu del món. Els recursos, però, són limitats, i la tradicional demanda dels països occidentals no sembla indicar un canvi de tendència a la baixa a curt o mitjà termini; per tant, no és del tot il·lògic pensar que ben aviat podrien encetar-se conflictes directament relacionats amb l'aprovisionament de combustibles fòssils, si no és que aquest fet ja s'ha produït. El març passat PetroChina va arribar a un acord amb Veneçuela per construir una refineria de 8.000 milions de dolars a Guangdong establint així una gran aliança estratègica i assegurant-se 200.000 barrils de petroli al dia provinents del país sud-americà. Hugo Chavez, frisant per desempallegar-se de la dependència del seu enemic imperialista va afirmar que el petroli de Veneçuela "es troba al servei de la Xina" i que "tot el petroli que la Xina necessita pels propers 200 anys es troba a Veneçuela."

Ara per ara resulta inquietant observar fins a quin punt creixen les tensions sobre el control dels recursos energètics, així com els moviments que realitzen els diversos blocs interessats; però ja hi ha qui afirma que és una qüestió de temps i que no hi ha marxa enrere: la guerra del cru ja ha començat.

Trobar el Camí

Mentre molts de nosaltres trontollem a cada passa que fem, l'A. és una d'aquestes persones que ja fa temps que ha descobert la seva manera d'entendre allò que l'envolta. Dins la xarxa social universitària, ell com a violinista i jo com a esportista, tenim més aviat poc en comú, i tot i haver-lo conegut fa més de tres anys no ha sigut fins fa poc que he entès aquesta percepció tan extraordinària que té de la vida. Aquesta tipus de gent potser no sap que els depara el destí o què faran el dia de demà, però tenen molt clars uns valors i unes prioritats que a aquestes alçades em semblen envejables. Un estil de vida propi i ambiciós, però sense caure en el parany de la pedanteria ni les grandiloqüències exagerades. L'equilibri perfecte per al gaudi del dia a dia.

Fa cosa d'una setmana ens va convidar a veure la Charlotte Symphony Orchestra, un pacte que teníem pendent des de fa forces mesos. Per a una oïda poc entesa i entrenada com la meva, la música sonà perfecte, celestial; com sempre que he anat a escoltar música clàs sica. Ell, en canvi, es trobava en una altra dimensió, extasiat: dempeus, aplaudint, i al·lucinant per la meravellosa actuació de la solista Karem Gomyo en la interpretació d'una peça "complicadíssima". La brillantor als seus ulls i l'embadaliment amb que reconeixia el talent de l'artista només el puc comparar, desgraciadament, amb l'exaltació que jo sento cada vegada que el Barça d'en Pep ens delecta amb un partit memorable.

El cap de setmana passat A. em va trucar de nou amb una altra proposta: volia fer sopar per a tots. La meva única condició fou anar a comprar amb ell i dividir el valor de la compra. Així, vam anar a EarthFare, un establiment que només ven productes orgànics, naturals o amb l'etiqueta FairTrade.

- Tots aquests productes són força cars, no creus?

- M'agrada menjar bé i assaborir el que cuino. A més a més, aquí sé d'on vénen tots els aliments que faig servir.

- Home, els estudiants no és que tinguem un pressupost gaire elevat... Especialment pel menjar.

- Ja ho sé, però per a mi gastar-me els diners en menjar no és un cost, sinó una inversió; per això deixo de fer altres coses i cada dia dedico temps a cuinar.

A la nit, veure'l preparar el sopar és tot un espectacle. Amb la mateixa virtuositat que es mou i gesticula quan toca el violí, va de banda a banda de la cuina amb una energia i una decisió increïbles al ritme de Boccherini, que sona a l'iPod. Tres quarts d'hora més tard ja estem asseguts a taula, i el menú, de gala: Meló Verd amb Prosciutto, d'entrant; Pollastre a la Francesa amb salsa de taronja i estragó i patates al forn, de segon; i Crème Brûlée de postres. Encabat, una meravella culinària amb la que tots ens vam llepar els dits.

De moment, l'únic que he pogut prometre a canvi de l'audició i del sopar és convidar-lo a un dels bons restaurants de la zona quan hi anem amb la colla. També podria dir-li que vingués a veure un dels nostres partits de futbol, encara que no crec que hi estigui gaire interessat...

Un puntet i un parell

Feia setmanes que no marcava, diria que prop de dos mesos. A la mitja hora de joc ens fan el segon i, tot i jugar a casa, sembla que el partit ja està dat i beneit. 31 segons més tard, sense saber molt bé com, una centrada des de la dreta impacta la meva esquerra i acaba al fons de la xarxa. 1-2. De cop, l'escenari canvia i la remuntada deixa de ser una utopia, el momentum del partit vira a favor nostre i els següents minuts ens convertim en una piconadora que s'endú tots els rebots, els salts de cap i les segones jugades. Durant cinc minuts avassallem els rivals: pressionem amunt, ens movem en bloc i minimitzem els errors tècnics. És molt complicat mantenir aquest alt nivell de concentració i desgast físic per part de l'equip sencer, i, si no s'obté recompensa, l'eventual baixada de ritme pot resultar definitiva. No obstant, abans de la davallada de rendiment, un contraatac edificat altra cop per la banda dreta acaba amb un passada de la mort que es passeja pel voral de l'empat, sense que ningú gosi desviar-ne la trajectòria; entrant pel fons amb aquella sensació d'actor secundari, perquè la jugada és a l'altra banda, em cau tímida als peus i l'acarono a porta buida fins que, ara sí, decideix a creuar la línia. 2-2.

Els minuts següents seguirem amb la insistència abassegadora però la mitja part ens assaltà al moment més inoportú. Els temps de descans va ser utilitzat pel rival per recompondre's sobre el terreny de joc un cop iniciada la represa, i a nosaltres ens va costar seguir el ritme exhibit al final del primer període, en part, pel fred inesperat que feia ahir a la tarda. La segona part fou un anar i venir d'àrea a àrea, i tot i que nosaltres vam ser superiors, les contínues arribades no van ser materialitzades per cap dels dos conjunts i el marcador va restar inalterable fins al xiulet final. El millor, un punt per banda i seguim al capdamunt de la conferència; i l'alegria dels gols, és clar.

Per no ser liberal

El diari Avui ens ha obsequiat recentment amb una sèrie d'articles i accions que posen en dubte la seva qualitat periodística i el seu pretès compromís amb la neutralitat i el rigor. En un moment en què la credibilitat dels mitjans de comunicació tendeix a la baixa, especialment a Catalunya on l'espanyolització de TV3 és cada dia més evident, l'Avui podria emergir com el mitjà català de premsa escrita de referència. No obstant, aquesta irrupció es converteix en una utopia quan el diari en qüestió ens regala contínues ensopegades com l'escandalosa retallada, feta pública pel blog Reflexions en Català, que han aplicat a una Carta al Director enviada des de Vic.

Més enllà, dissabte passat, mentre preparava la bossa d'esport de bon matí per passar el cap de setmana fora de casa, llegia per sobre les principals noticies de l'Avui.cat. Res em va cridar l'atenció de forma especial, excepte al final, quan vaig llegir l'editorial de n'Ernest Folch titulat "No sóc liberal". No fa falta dir que aquest encapçalament em va atraure de la mateixa manera que el diner ho fa amb molts polítics d'aquest país. Des de fa quatre anys m'han inculcat que l'única doctrina econòmica viable es el liberalisme, per tant aquesta declaració de principis tan xocant per part d'un editor de l'Avui es mereixia més que una lectura ràpida.

Al seu article, el senyor Folch analitza la presència de la nostra llengua a diversos àmbits de la societat catalana. Així, conclou que al cinema, a la televisió, a les llibreries o a l'etiquetatge de productes el català es troba en una clara situació d'inferioritat lingüística. Ara bé, tot això ja ho sabíem; el que realment em resulta escandalós és l'argumentació amb la qual justifica el seu rebuig al liberalisme, segons Folch: "Simplement hem de girar la frase i dir: Com més intervenció millor".

És ben cert que els liberals pretenen la menor immersió administrativa possible, però també és igualment cert que la doctrina liberal ha identificat una sèrie de béns de consum de caràcter públic que per la seva naturalesa requereixen la intervenció d'un ens governamental. Talment com succeeix amb les forces armades o amb les infraestructures bàsiques, a Catalunya, la llengua pròpia també forma part d'aquest tipus de béns i és el deure de la Generalitat immiscir-se i regular el desajust existent. Això no només ho dic jo, sinó altres senyors amb més credibilitat com un tal Sala-i-Martín, professor de la Universitat de Columbia, Nova York. Al seu article Liberalisme Econòmic i Ultranacionalisme Espanyol, que data del 1998, ho explica millor que ningú.

Per acabar-ho d'adobar, Ernest Folch es convenç a si mateix que amb la seva argumentació: "ja sé que estic ofenent a molts liberals", quan la pura realitat és que qualsevol liberal amb les nocions bàsiques d'economia haurà descobert que el seu escrit no s'aguanta per enlloc i que l'editor en qüestió no hi entén gaire. Ben mirat, potser no hauria d'esperar-se tant a revisar els seus principis, tal i com esmenta al final del article.

Adjunto de nou l'enllaç de l'article: No sóc liberal.

L'Alcohol i els 18

Aquest escrit és de l'Enric, bon amic i seguidor habitual de El Politburó Capitalista.

_____________________________________________

En Jan acaba de fer 14 anys, una tarda qualsevol li ofereixen marihuana i ha de decidir si en consumeix. En Jan té 15 anys, una tarda qualsevol li ofereixen cocaïna i ha de decidir si en consumeix. En ambdós casos mira al seu voltant, potser és en una discoteca o en una festa i s'adona que tothom ho fa, que tothom s'ho passa be i es diverteix; de sobte se li acut que tal vegada, tal vegada si no ho fa es quedarà aïllat. Així que... què collons!

Analitzem: el consum comença cada cop més aviat i encara molt pitjor, aquest va lligat a la simple intenció de passar-s'ho bé. I no només no està mal vist ni és motiu de rebuig, tot al contrari, és un factor integrador dins la societat "jove" en la que vivim. Aquest és el principal benefici que els joves creuen obtenir d'aquestes pràctiques.

Segons el director tècnic de la fundació d'ajuda contra les drogues, Eusebio Megía, les estratègies actuals daten dels anys 80, quan el gran "enemic" era la heroïna. Aquesta portava als seus consumidors als llocs més apartats i marginats: els excloïa. Ara la droga no és una via d'escapament, sinó un mecanisme d'oci i socialitzador. Una altra diferència és que hi han molts joves que consumeixen drogues sense ser addictes, continuen la seva vida amb normalitat i passen desapercebuts. Total, que el nombre de consumidors no es pot comptar per ingressos a l'hospital, teràpies, etc. Per tan s'han de canviar les estratègies a seguir.

A nivell personal em semblen força estúpides segons quines campanyes de prendre de conscienciació que es fan a les escoles. No es pot anar dient per una banda que si es consumeixen segons quines substàncies acabaràs addicte, seràs un "yonki" i a la no molt llarga acabaràs morint, si per l'altre estàs veient que tots els teus amics van consumint i cap de setmana rere l'altre no sols no els hi passa res, sinó que a sobre s'ho passen millor (o això sembla) i estan més integrats en el cercle d'amics. A més a més això no s’acaba aquí.

El nivell d'integració cultural de la droga és tan arrelat que fins i tot les estratègies més "mediàtiques" per lligar són frases tan conegudes com: "¿Tienes un cigarro?" o "¿te invito a una copa?". I si ens anem a qualsevol facultat d'universitat de Catalunya difícilment arribarem a entrar per la porta sense ensumar l'olor a "porro".

Com anècdota voldria relacionar l’últim tema que vas redactar al teu blog amb una enquesta que diu que el 94% dels joves que acaben de fer els 18 anys ja havien consumit alcohol abans. No sé si sorprendrà o no, però el que sí que queda clar que és una llei per avaluar.

Enric.

Idees extretes de A.Baquero i M. Bernal - El Periódico.

L'Alcohol i els 21

Una de les dates més esperades a la vida d'un jove americà és el vint-i-unè aniversari. Convertir-se en bevedor legal d'alcohol és una fita que molts mai oblidaran. Bé, fins allà on recordin. L'estudiant mitjà s'ha d'esperar entre dos i tres anys, normalment durant l'any de junior, per poder beure alcohol sense fer trampes; fins llavors, les fake IDs (carnets falsos) esdevindran una eina gairebé indispensable per mantenir una vida social d'èxit, doncs molts locals no deixen entrar als menors de 21 els caps de setmana.

L'esforç policial per prevenir l'alcoholisme juvenil és bastant radical, especialment en zones on es concentren grans multituds de potencials bevedors il·legals com poden ser les universitats. Així, la ingestió d'alcohol durant els primers anys de carrera universitària es converteix en un joc entre delinqüents i policies. Molts han sigut els amics i coneguts meus que han passat una nit al calabós per public possession o els famosos MIPs, Minor Alcohol Possession; o encara més freqüents les vegades que s'ha hagut de marxar com un llamp de la casa on es feia la festa al crit de: "Cops!". No fa falta dir que en els pocs casos que m'he vist involucrat en aquestes esbandides furtives m'he sentit força ridícul pensant que des de fa temps sóc major d'edat allà d'on vinc.

El pitjor d'aquesta situació, segons el meu parer, és que en la majoria de casos beure alcohol es converteix en un acte de rebel·lió i no en una activitat més de la nit, atorgant-li un protagonisme que en altres escenaris no tindria. Altres esdeveniments, com l'Spring Break, fenòmen que es mereix un escrit a part, corroboren aquest rol exagerat de l'alcohol a l'etapa universitària. Amb tot això no estic dient que la solució definitiva sigui canviar l'edat als 18 anys ja que apareixerien uns altres tipus de problemes, però sí crec que cal una revisió profunda sobre la legislació actual i decidir quina és l'edat menys perjudicial per permetre el consum d'alcohol.

Aquesta breu reflexió em sobrevé ara, pocs dies després d'haver complert els 21. Encara que a nivell personal aquest aniversari representa el mateix que l'any passat i, segurament, que l'any que vé, sí que noto una incontrolable sensació d'alleujament en pensar que s'han acabat les corredisses i amagar-se de la policia pel fet d'haver begut una llauna de cervesa amb els amics.

L'anècdota: Malgrat que encara no he fet ús de la meva condició de bevedor legal, fa uns mesos vaig trobar una manera de poder "tenir" 21 anys sense infringir cap llei de documentació. El cas és que els americans escriuen la data a l'inrevés, primer el mes i després el dia; així, en comptes de ser del 2 d'octubre durant uns mesos he sigut del 10 de febrer. Al cap i a la fi, tot ha resultat un petita anècdota graciosa més que no pas un fet rellevant.